La bombolla del futbol

Els darrers temps estan marcats per la situació econòmica i financera de magnituts considerables.
Aquesta situació ha estat palpable per part de tots els agents socials del nostre país, tots els usuaris han esat cridats pels mitjans de comunicació a conèixer algun dels motius que ens han portat a aquesta situació.
Un dels conceptes més reiterats i publicitats ha estat la bombolla immobiliaria.
Jo parlaré d’un altre concepte, similar, però més desconegut: “la bombolla del futbol”.
Al igual que tots els altres agents econòmics (empreses, bancs, particulars, etc.) els clubs de futbol han gastat més del que tenien, han augmentat considerablemenet els seus deutes arribant a situacions insostenibles des d’una òptica econòmica.
Per tal d’analitzar el futbol espanyol, dividirem entre: la lliga de les estrelles i la “liga adelante”.
La lliga de les estrelles està formada per 20 clubs de futbol dels quals la meitat estan en concurs de creditors i més d’un en situació de fallida.
A la temporada 2009-2010 els clubs sumaven un actiu (patrimoni total de l’empresa) valorat en 3.727 milions d’euros i el deute total 3.480 milions (un 93%) quedan només un 7% de recursos propis.
Per posar-ne un exemple el Futbol Club Barcelona té uns actius de 489,5 milions amb un deute de 548,5 milions, per tant, un resultat negatiu de 59,1 milions.
Mestalla II, obra aturada el 2009
El gran problema és l’estructura deficitària dels clubs. Els quals han conduit a unes pèrdues ordinàries de 1.082 milions entre els anys 2006-2007 i 2009-2010.
Els clubs han mantingut un volum de deute a curt termini molt superior al deute a llarg termini, obligant-se a generar uns ingressos ordinaris exorvitats, als quals no han pogut fer front.  Concretamente 2238,1 milions de deute a curt termini respecte 1241,8 milions a llarg termini (més d’un any).
Alguns exemples són: el FCB amb 434,4 milions a curt termini respecte 114,2 milions a llarg termini; el Xerex CD amb 36,5 milions de deute a curt termini i 0 a llarg, amb uns fons propis negatius de 26,1 milions.
Un dels motius d’aquestes despeses exorbitades, la qual es converteix en deute, és el cost dels futbolistes. El cost del factor treball és de 1321,4 milions sobre els 1645,6 milions d’ingressos.
En segon lloc cal observar la “liga adelante”, amb un deute total de 556,2 milions (99,9%) respecte un patrimoni total (Actiu) de 556,6 milions.
Amb 12 clubs en concurs de creditors. Alguns clubs amb resultats negatius són; l’Herclues amb -29,4 milions; Murcia amb -10 milions.

El deute total de les dues principals lligues del futbol español es de 4.036,2 milions en relació als 4283,9 d’actius.
Valorant les xifres anteriorment exposades cal fer-se una questió: “qui pagarà aquest deute?”.

Si no es fa una regulació estructural sobre les finançes del futbol, en el següent exercici s’acumularan uns resultats negatius similars, els clubs seguiran gastant més del que tenen, fins que la situació sigui insostenible.
La segona pregunta que ens pot venir al cap és si els bancs mantenen la mateixa pressió als clubs de futbol que als particulars. Heu presenciat l’embargament d’algún estadi o jugador? 

Dèficit públic

Durant un període de temps, l'administració pública ha comptat amb un gran nombre d'ingressos extraordinaris provinents del bon context econòmic i gran part del sector de la construcció. En primer lloc no s'ha generat cap mena de provisió amb aquests ingressos. En segon lloc, s'han comptat aquests ingressos com a "corrents" (fixos, per sempre)  i amb ells s'ha realitzat un augment de la "despesa corrent" al pressupost públic. s'ha donat una qualitat de vida (estat del benestar), transitòria als ciutadans, que ara amb la disminució d'aquests ingressos no ens podem permetre. I és clar, ja li havíem posat el caramel a la boca... Per últim m'agradaria remarcar que tot i gaudir els darrers anys d'aquest gran flux d'ingressos extraordinaris, no només no s'han realitzat provisions, sinó que s'ha gastat molt més del que s'ingressava, generant així deute i més deute. Els governants a tota escala, s'han vist legitimats a generar grans xifres de deute, a Torroella de Montgrí; 7,3 milions entre 2003-2007 i 6,7 milions entre 2007-2011, els quals ens han portat a una despesa financera anual d'aprox. 1.300.000 €, dels quals 230.000 euros són interessos a fons perdut. Ara el que toca és equilibrar la despesa corrent als ingressos reals, disminuir les inversions i reactivar el teixit productiu. Tanmateix espero que l'experiència ens serveixi per no caure més en una situació com aquesta.

Atur o ocupació ?

Unes xifres que fan reflexionar i són esfereidores... més de 134.000 persones que s'afegeixen a l'atur aquest passat mes. Més de 3 persones es queden sense feina cada minut. Mentrestant 2 personatges asseguren tenir la solució a aquest problema... 

També, en aquest àmbit, em sorgeix una pregunta, tal i com està la situació econòmica de l'estat, quan temps es podrà sostenir més de 4.000.000 persones a l'atur i el creixement que esmento a l'inici? 

Un cop analitzada la situació: el sector públic no pot oferir més llocs de treball i per tant només és possible la contractació per part del sector privat. Aquesta contractació del sector privat simplement es pot dur a terme amb un augment del "creixement econòmic" i una rebaixa dels costos socials de la contractació de personal. 

El creixement econòmic esdevindrà a través de l'augment del consum, el consum real. Per tal d'estimular el consum una possible mesura seria la disminució dels impostos indirectes que graven el consum (IVA). 

En aquest punt, podem veure que tant la disminució de les càrreges socials de la contractació com la disminució de l'IVA són mesures d'inversió per part de l'estat. Inversió entesa com la renúncia a un ingrés a curt termini per assolir-ne un de superior a mig o a llarg termini. 

Aquest concepte xoca amb dos conceptes: 

1- La tendència de la política a pensar únicament en el curt termini. 
2- La situació del deute de l'estat. Concretament l'existència de molt deute a curt termini en relació al deute a llarg termini. 

Per últim, no oblidem "l'efecte multiplicador": si hi ha més consum, més contractació; a més contractació més consum i així successivament.

Futbol i finances

José María Gay de Liébana, 2011.
Quatre dades sobre l'anàlisi de la situació del FC Barcelona realitzat pel professor de comptabilitat, José María Gay de Liébana, expert en futbol i finances.

El FC Barcelona està actualment en situació de fallida ja que té un deute total superior al seu actiu. A l'exercici comptable (2010) va tenir una pèrdua de 79,6 milions d'euros. 

Els seus deutes a curt termini ascendeixen a 435 milions d'euros mentre que a la "caixa" al tancar l'exercici anterior hi havia poc més de 2 milions d'euros. 

Una dada rellevant són els 234,8 milions d'euros que el club va gastar el 2010 en "despeses de personal i jugadors" en comparació als 192,3 milions d'euros del Real Madrid o els 161,1 del Manchester Unitet.

Responsabilitat jurídica


La realitat del "model econòmic" de la política és que els governs a cada exercici (any) generen una despesa superior a l'ingrés finançada a través de crèdit.

Penso que som capaços d'entendre que si any rere any generem més despesa que ingrés, per tant dèficit, en cas que no sigui en concepte d'"inversió real" per tant, un sacrifici econòmic a curt o mitjà termini per aconseguir un ingrés superior a mitjà o llarg termini, estem creant una situació insostenible.

És un peix que es mossega la cua, el qual ens portarà a la fallida total del sistema. I no serà culpa del peix.

Vull pensar que aquesta política econòmica es deriva de l'egoisme dels polítics, els quals pensen en el curt termini (la seva legislatura) i no en volen veure la repercussió. En cas contrari estaríem davant d'un cas de pura ignorància i despreocupació.

A més, cal remarcar que la perspectiva per les administracions, com els ajuntaments, és la reducció dels ingressos que provenen de l'estat que es plasmarà en la reducció dels pressupostos del proper any.

Per tot això, penso que des de la ciutadania hem de reclamar la responsabilitat jurídica dels polítics en la gestió econòmica, que no pugui succeir això tant clàssic de: "ja s'ho trobaran els propers que entrin".

La política no és cap joc, estem parlant del benestar de les persones. Recordeu-ho.

Infelicitat sobrevinguda

Jordi Mercader, 2011
Ahir l'economisa Jordi Mercader en una aportació a TV3 parlava sobre una histèria col·lectiva envers la felicitat i feia el següent comentari: "estem en una societat on s'instaura la por. Fins i tot ens han posat la por a ser infeliços. Els llibres d'autoajuda són un reflex d'aquesta por que ens han imposat". 

Penso que aquesta infelicitat sobrevinguda no només produeix un augment de la venda de llibres d'autoajuda sinó que augmenta l'índex de consum.